Sobiranisme no nacionalista

Sobiranisme no nacionalista

RAÜL ROMEVA / Diari ARA 16/09/2014

Catalunya-20120831_0324_4

Cada vegada que li demanen a Alex Salmond com veu el procés a Catalunya, ell respon, de manera respectuosa, que no es pot pronunciar sobre el tema més enllà de desitjar-nos sort, que el cas català i el cas escocès són diferents, i que Catalunya ha de trobar el seu propi camí, igual que ha fet Escòcia (gràcies a Cameron, val a dir). I fa bé. Defensa així la singularitat del cas escocès enfront de qualsevol altre cas europeu, inclòs el català, i amb aquesta estratègia desactiva, o almenys dilueix, les reticències que altres actors, potencials aliats d’una Escòcia independent, podrien tenir.

Comparteixo aquesta percepció. Tots els casos són, per definició, singulars. Cadascun té la seva gènesi, idiosincràsia i context. Tots tenen les seves particularitats històriques, institucionals, polítiques, culturals i lingüístiques, i totes són personals (o nacionals) i intransferibles. No obstant, també és cert que molts d’aquests casos tenen alguns trets comuns significatius. Per exemple, l’existència d’una important massa crítica que defensa sense embuts l’exercici del dret a decidir (autodeterminació), i fins i tot la independència, sense ser, necessàriament, nacionalista.

Sense anar més lluny, aquest és el meu cas, i em consta que el de tants altres defensors del , aquí, i del yes a Escòcia. No és fàcil fer comprendre aquesta postura, ho confesso. I, tanmateix, la realitat demostra com el creixement d’una i altra opció s’alimenta, precisament, d’aquest gruix de gent. Allò que guanya adeptes no és el nacionalisme, sinó el sobiranisme. Allò que mobilitza no és, necessàriament, el sentiment nacional, sinó el col·lapse democràtic i la necessitat de donar respostes, més enllà de banderes i himnes, a realitats concretes, socials i ambientals, mal resoltes o directament no resoltes.

De la mateixa manera, però, m’apresso a dir que el fet que jo personalment no m’hi consideri, de nacionalista, no vol dir que trobi el terme necessàriament perniciós o pejoratiu. Al llarg de la història hem pogut veure moltes menes de nacionalismes, alguns d’opressors i altres d’alliberadors, alguns d’inclusius i altres d’excloents, n’hi ha de dictatorials i de radicalment defensors de la democràcia com a principi decisori. No, de cap manera: no tots són iguals. Així doncs, coincidiré més o menys amb una persona que se’n reclami depenent de qui sigui, com utilitzi el terme i en quin context ho faci.

Tot i així, és evident que molts sectors experimenten reticències a l’hora de compartir espais i discurs amb entorns nacionalistes, i és un fet, també, que són en gran part aquests nacionalismes -quan qui l’encarna és un estat- els que estan provocant, entre d’altres, la reculada en el projecte europeu.

És per tot plegat que, quan parlo d’aquesta qüestió, i sobretot quan ho faig fora d’aquí, defujo l’opció d’enfocar el tema en termes de nacionalisme -un concepte, insisteixo, que acostuma a percebre’s amb una comprensible incomoditat-, i en canvi parlo més de la necessitat de construir, democràticament i institucionalment, una nació. És el que fan a Escòcia, per exemple, alguns membres del Partit Verd Escocès, una formació que és als antípodes del que es podria considerar un partit nacionalista, i que en canvi ha estat una de les més fermes impulsores de la campanya Yes Scotland. Destacats líders d’aquest partit porten mesos explicant per què el seu sí és no nacionalista. Per exemple, Patrick Harvie, diputat al Parlament escocès, argumentava de la següent manera: “Els Verds tenim un compromís de llarga tradició en favor de la descentralització. Per tal que una democràcia sigui forta cal que la gent connecti amb les decisions que els afecten, i això passa per enfortir una participació més activa i directa en la presa de decisions locals. A diferència del que succeeix en molts dels països petits del nord d’Europa amb què se’ns compara sovint, a Escòcia tenim una molt baixa participació en la presa de decisions, i una forma de govern clarament centralitzada. Això potser podria canviar amb una veritable devolution [autonomia], però, en canvi, el que hem viscut és una creixent recentralització i una absorció creixent de poders per part de St. Andrew’s House. Així doncs, els Verds percebem la independència no només com una retirada del Regne Unit. Es tracta, sobretot, de reconèixer que el poder polític comença al nivell local, i que només s’ha de transferir a escales superiors quan hi ha motius clars i poderosos que així ho justifiquin”.

Per experiència pròpia constato que aquesta aproximació resulta molt més amable, bàsicament perquè defensa la voluntat col·lectiva de ser sense cap necessitat d’anar contra res ni contra ningú